El Cau del Llop. La confiança

El calendari de curses de fons, de muntanya i de marxes cicloturistes està atapeït durant aquestos dies. Aquest cap de setmana s’ha fet la marató de muntanya de Berga, puntuable per al campionat del mon, i la marató i mitja del Penyagolosa (amb unes condicions força dures). I aquesta setmana serà la cursa de muntanya de Paüls, la cursa de muntanya de referència a les Terres de l’Ebre, i que aquest any puntua per al campionat d’Espanya. En l’apartat de cicloturisme, s’ha fet la marxa de la Vall d’en Bas i l’altra setmana torna la XXII marxa cicloturista de les Terres de l’Ebre. Però no s’acaba aquí. També el proper dia 17 es farà a l’Ampolla l’Ironcat, un triatló en format ironman i que ha tingut que penjar el cartell de complert ja fa setmanes.
Davant de tanta oferta algú pot pensar que no deu ser tant complicat fer estes curses. I té raó. No és gaire complicat si uns mesos abans s’ha planificat la temporada, s’han establert els objectius i s’ha portat un entrenament seriós i constant. Ja sigui per a fer les quatre o cinc hores de la cicloturista de les Terres de l’Ebre o per a fer les deu o dotze hores de l’ironcat, el corredor o ciclista ha tingut que dedicar un mínim de cinc hores a la setmana a entrenar la especialitat i que en lo cas del triatló ben bé poden arribar a ser-ne més de vint.
No seria prudent, però, desmitificar les distàncies. Una marató és una marató i si , a sobre, lo desnivell acumulat ronda los 5000 metres com és lo cas de Berga, ja és alguna més que una marató. En una tirada de quatre o cinc hores poden passar moltes coses. El petits problemes – com les ampolles o les escaldades- tenen temps de fer-se grans i arribar a ser grans problemes. També la calor i la set juguen el seu paper. El mateix passa amb la bicicleta. Una marxa de 120km pot ser més que suficient per a agafar una “pàjara” monumental. No us dic res si el que es fa és una marató i mitja per la muntanya, o els gairebé 200km de bicicleta de la Cursa del Llop, o l’ironman de l’Ampolla (4km nedant, 180km de bici i 42 de córrer), o la Cursa del Llop sencera.
Amb tot, a més de la preparació, els corredors sovint necessiten alguna cosa més: el públic. Quant gran part de les hores de l’entreno són en solitari, quant potser gran part de la cursa és en solitari, les paraules d’ànim, els aplaudiments de la gent a l’arribada són aquella coseta que t’emociona i et fa treure les últimes forces, són l’únic reconeixement, anònim, discret, que secretament esperen molts dels corredors de fons.